El teló de fons era de nou la televisió espanyola, amb tots els focus encès sobre protagonistes, fets pendents i velles rancúnies que es reactivaven. De fet, aquella tarda ­—quan encara tothom parlava de rumors, tertúlies, filtracions i “gota que fa vessar el got”­— la imatge de la Rocío Carrasco va aparèixer pálida, amb gest tancat i mirada que no acabava de connectar amb l’ambient bulliciós que l’envoltava. Al seu voltant, els noms es repetien: Federico Jiménez Losantos, Jorge Javier Vázquez, María Patiño… i una guerra mediàtica que, una vegada més, semblava haver-se traslladat del plató al despatx, del despatx al passadís del “set”.

La història començava temps enrere amb la docu-sèrie de Rocío, la seva confessió pública i la divisió d’opinions que va encendre tant al món del cor com més enllà. Però aquesta vegada el cop de gràcia no venia de dins del cercle habitual: era un atac directe, contundent, personal i, sobretot, ben calculat.

Federico, en el seu programa de ràdio, no va tenir pietat. Va parlar de Rocío amb paraules que feien mal: “tiparraca”, “no hi ha ningú a Espanya menys mare que la qui ara se’n diu mare”, va exclamar. Va ser un cop premeditat: va escollir el terreny del judici moral, l’àmbit familiar, el “què has fet per ser així” i el “qui et dona autoritat”. Va insinuar falsedats, va qüestionar proves, es va envoltar d’un to d’amenaça subtil: “El mes que ve, adéu Vasile, i l’any que ve al jutjat”, va dir.

Mentrestant, al plató del programa de televisió on Rocío apareixia, juntament amb Jorge Javier com a conductor i referent, la proposta era contrària: fer clarament front a aquests atacs, amb una defensa ferma, amb arguments, amb material que volia demostrar que el bàndol contrari —el de Federico i l’ala crítica— no tenia res net. En un episodi del format En el nombre de Rocío, es va emetre un vídeo on s’analitzava un informe cal·ligràfic publicat per un diari que acusava Rocío de falsificar un document de la seva mare. Allí, Rocío i el programa denunciaven: “D’on surt això? Quin interès té un locutor de ràdio en fer-se ressò d’unes declaracions falses?”

Aquella peça va marcar un abans i un després. Per primera vegada, Rocío no només escoltava i patia les acusacions sinó que sortia al camp de joc amb una estratègia clara: documentar, respondre i desmuntar. La mirada pálida que havíem vist al principi era, potser, la d’algú que interiorment es preparava per a la batalla.

Però no tot eren tirs contra Federico: dins del mateix plató hi havia també la figura de Jorge Javier Vázquez, que sabut era objecte de les crítiques de Federico. Aquest últim acusava Jorge Javier de “maltractador”, d’abús de poder i fins i tot de “odiar les dones”.

Jorge Javier, visiblement afectat per aquestes acusacions, tenia aquell dia un aire més cansat, amb el somriure una mica menys segur, amb la mirada com evitant-mirar directament l’ull de l’adversari.

I al mig d’aquest escenari hi havia també María Patiño, col·laboradora, tertuliana, testimoni i víctima del ritme frenètic de la televisió del cor. No era l’objectiu principal de l’atac de Federico, però sí formava part del cercle que era qüestionat —els col·laboradors, els suports, els que acaben pagant el preu. En rumors i informacions se suggeria que, dins la cadena i fora de càmera, les seves aliances i posicionaments estaven sent valorats com a vulnerables.

La història, explicada com un relat, tenia les següents etapes:

L’atac. Federico va escalar el to. No només va criticar una persona, va criticar un sistema: el format mediàtic que envolta Rocío, Jorge Javier i tot el “món de la crònica social”. Va dir que s’havia polititzat, que “havien convertit el cor en veritat de prestigi” i que això era erroni. Va fer caure la primera pedra posant en dubte tant la credibilitat de Rocío com la de la pròpia cadena que l’acollia.

La resposta. Rocío, amb el suport del programa, va decidir no quedar-se callada. Va aparèixer en pantalla amb arguments, va fer públic que no tenia cap querella oficial presentada (malgrat que se’n parlava) i va exigir que a l’altra banda expliquessin quin era el seu interès a difondre mentides. “Mamá ni mente ni se calla”, va dir.

El dubte sobre els seus aliats. Jorge Javier va haver de fer de pont. Va sortir públicament al costat de Rocío com a “nou millor amic” i va mostrar-se com li donava suport. Però, al mateix temps, la crítica de Federico cap a ell no cessava: que si explotava el format, que si atacava les dones, que si era part del problema. Aquesta doble tensió generava un escenari incòmode per a Jorge: haver de defensar-se i, alhora, de defensar algú que estava sent atacat.

L’impacte mediàtic i públic. Mentre tot això passava, el programa del cor i els mitjans de comunicació no només feien la sèrie habitual de “who said what”, sinó que entraven a un joc de judicis morals i d’audiència. Federico declarava que la cadena estava enfonsant-se, que l’audiència s’havia donat la volta, que el format que amparava Rocío i Jorge era una aposta que no podia sobreviure.

L’efecte sobre Rocío. I aquí és on la frase del títol encaixa: Rocío apareixia pálida. No era possible conèixer què passava per dins, però l’efecte extern era vist: algú portat per l’allau d’atacs, algú que sabent que l’objectiu era ella, però també el que representava (la família, la veritat, la televisió), es trobava, de sobte, en una cruïlla. D’una banda, l’atac dels altres; de l’altra, l’aliança amb qui ella confiava. I al mig, la imatge pública: les càmeres, l’audiència i la opinió pública.

La caiguda simbòlica de Patiño i Jorge Javier. Tot i que no eren els primers objectius, l’efecte col·lateral va ser clar: María Patiño i Jorge Javier van veure com, entre tot aquell foc creuat, les seves figures perdien una mica del centre. Jorge Javier perquè era atacat de manera directa; Patiño perquè era part d’un entorn que quedava en qüestió. La sensació era que, en aquell moment, “els havien deixat en ridícul”, perquè la narrativa dominant passava a ser la de qui revisava, qüestionava i fins i tot denigrava la seva posició dins del show-business del cor.

I així, amb tot això, s’obria un escenari nou: què farien ara? Per a Rocío, la pregunta era si podria recuperar la normalitat mediàtica o si quedaria per sempre com la dona que va haver de defensar-se des del plató. Per a Jorge Javier, si continuaria com a referent del format o si el desgast de les crítiques el debilitaria. Per a Patiño, si mantindria el rol de tertuliana fiable o si hauria de reconfigurar la seva imatge.

El relat s’acabava amb aquell moment: a les càmeres, el gest de Rocío que no era triomfant, però sí ferm; la mirada de Jorge Javier que havia vist el foc creuar-se; i María Patiño, una mica a la deriva, observant el moviment d’escacs mediàtics des de la banqueta. I, al damunt, Federico, el dard fet persona, assenyalant i anunciant un futur fos per al format.

Quan s’apagaven els focus de l’estudi, quedava la sensació d’un canvi: que el món de la televisió del cor havia travessat, almenys aquest dia, una ratlla. Que ja no es tractava només de rumors, sinó de confrontacions públiques acarnissades; i que les imatges de puresa, víctimes i defensors es barrejarien amb les de pèls al vent de rumors i judicis immediats.

I, sobretot, que la pál·lida figura de Rocío —aquella que molts veien com a vençuda o silenciada— havia tornat a aparèixer, però aquesta vegada amb veu pròpia, mentre deixava enrere la imatge frenètica i vulnerable per convertir-se en algú amb qui calia comptar. En aquest entorn, Jorge Javier i María Patiño no eren només espectadors: eren peces del tauler que, de sobte, havien quedat exposades.

La televisió somriu quan aparença, però també condemna quan la forma es trenca. I aquell dia, per a molts, va ser un punt d’inflexió: pálida, sí; però no vençuda. I per a Jorge Javier i Patiño? Un record que, algun cop, fins i tot els més grans poden veure’s espremuts per la fama que tot ho sosté.